«En Quim Espona captura fragments de la realitat quotidiana nascuts en una feliç confluència de lloc, objecte i moment. Es tracta de bocins presos del món que ens envolta, de detalls més o menys recognoscibles, on s’ha aturat la mirada d’una manera intencionada, allunyada del que és casual, per convertir el que aquesta realitat pot tenir d’anecdòtic i fugisser en un instant que persisteix en el temps.
Dues característiques determinen la personalitat inconfusible de la fotografia d’en Quim Espona: el gust pel detall i les acurades composicions. Gran observador del detall, sovint concentra el seu interès en un bocí, sense renunciar del tot, tanmateix, a una visió de conjunt en tant que proporciona a la imaginació de l’espectador prou elements perquè pugui ser completada. En altres ocasions, però, el seu objectiu captura la quietud d’un espai interior on la llum banya els objectes per mostrar-los amb deteniment.
Així, les seves obres són resultat d’una actitud pròpia de l’entomòleg que observa atentament la realitat: a través d’una mirada pausada i minuciosa del fragment, o de l’objecte petit, ens mostra un mon incomplert en relació a la totalitat, però suficient, ja que ens dibuixa amb precisió un microcosmos que ens acosta a una interpretació d’allò que ens envolta.
El segon aspecte al que ens hem referit, la composició, és un element cabdal en l’obra d’en Quim Espona. Les línies i els angles rectes es van superposant acuradament en estructures que ordenen la imatge que, d’una altra manera, podria esdevenir caòtica. El resultat constitueix una subjacent geometria que respon a una evident intenció de racionalitat, de prospecció, avaluació i anàlisi de la realitat.
Des de la importància de la petitesa, la mirada del fotògraf no s’atura en l’aparença externa de l’objecte, sinó que vol travessar les superficies cap a l’interior, anant un pas més en l’observació, captant una possible essència d’allò que fotografia. Color, llum, textura, profunditat, perspectiva i contrast són els elements que, canviants d’una fotografia a una altra, s’integren en un conjunt visual, en una realitat tangible, que atreu poderosament l’interès de l’espectador.
D’altra banda, gran part de les seves fotografies capturen el pas del temps. Així veiem les empremtes del vent i de la pluja, l’acumulació de la pols, la inevitable aparició del rovell, l’acció imprevista d’un passavolant, l’evidència del foc… circumstàncies que van degradant i transformant superfícies i materials. De tal manera que ens trobem davant d’un univers obsolet i antic, sotmès a un procés que aboca inexorablement a la descomposició, la desaparició i l’oblit. Tanmateix, la vegetació silvestre o l’aparició sobtada d’una planta en un lloc inversemblant ens recorda la força de la vida, que inunda l’espai i esclata inesperadament.
L’exposició Bocinalles recull una sèrie de fotografies que majoritàriament mostren espais i objectes de les adoberies, un espai emblemàtic de Vic, en desús i en dolorosa degradació. Així mateix podem observar alguna altra imatge de la ciutat, com les llambordes d’un carrer o una paperera, elements situats en el centre històric, com també trobem imatges d’unes finestres esventrades de La Blava, la històrica fàbrica tèxtil de Roda de Ter.»
Miquel Bardayil
TEXT DE PRESENTACIÓ, REALITHAT PEL CURADOR MIQUEL BARDAGIL, DE L’EXPOSICIÓ «BOCINALLES» AL TEMPLE ROMA DE VIC, PEL DESEMBRE DE 2021 AL FEBRER DE 2022.
